«Mai he deixat de fer riure un nen; i espero que no em passi»
Una persona que ha de fer riure els altres ha de ser positiva? Optimista? Vostè com es defineix?
Sí, sóc positiu. M’agrada ser-ho, encara que de vegades em costi molt creure en la humanitat. Penso que és una característica fonamental del pallasso. Però també n’hi ha altres, com la generositat, el sentit comú, el sentit de l’humor…, que són molt importants. Entenc el circ com un repte al sentit comú, i aquest repte és el que fa que els éssers humans evolucionem, sigui cap a bé o cap a malament. De vegades tinc la sensació que ens falta sentit comú, i això ens fa fer coses que no hauríem de fer, com el maltractament vers la nostra mare, que és la Terra.
Un pallasso bo es pot formar, o ho ha de portar també a la sang?
El pallasso el fem tots des que comencem a caminar, per tant és una cosa innata en els éssers humans. Però un bon pallasso és com el vi: ha de ser d’una bona terra, d’un bon cep. Ha de beure molta aigua per poder créixer, passar molta set per poder madurar, ser tallat, trepitjat i, si és bo, amb el temps millora.
Quina formació s’ha de tenir per exercir de pallasso?
Qualsevol coneixement és bo per fer de pallasso. És bo saber d’electricitat, de física, de matemàtiques, de medicina, de literatura, de sociologia, de religió. Tot serveix per fer de pallasso. De fet, els pallassos fem riure a la gent per les coses que la gent coneix, i aquest coneixement de la gent ens és bàsic per poder-los fer riure.
Com ha afectat la crisi al sector del circ i com han tirat endavant?
La crisi ha afectat la societat i, per tant, també el circ, com a un element més d’aquesta societat. Per posar un exemple, a França l’IVA cultural és del 2,1%, mentre que a Espanya és del 21%. Això ja no és cosa de la crisi, és culpa dels qui ens manen. El que no poden fer és castigar un autònom amb un 21% d’IVA i un 21% d’IRPF. Què li queda, a la gent treballadora?
Creu que la crisi ha afectat també els nens? Ha notat menys somriures en els darrers anys?
Els nens riuen encara que estiguin en guerra. On sí que ha afectat és en l’educació i la cultura, i això és el futur. O sigui que els que manen passen totalment de l’educació, de la cultura i de la sanitat. Abans, qualsevol persona que volia dedicar-se a la cultura havia de tenir talent i posar-hi esforç. A hores d’ara, la televisió fa molt mala cultura. En lloc de millorar les persones, moltes vegades les fa més inútils. Una persona davant la televisió no viu, sinó que viu les emocions i les sensacions que li ensenyen a la televisió. Per tant, en aquells moments la persona és un cadàver. Desgraciadament, vivim en el país que més televisió veu de tot Europa.
Ara costa més que abans fer riure un nen?
Els nens del primer món, segurament, perquè tenen una quantitat d’estímuls exagerats. Quan treballes en zones d’exclusió, un espectacle és una cosa inaudita, una cosa fantàstica que no veuen mai, una cosa única. En el nostre món, les cadenes de televisió, tots els cinemes, els parcs infantils i les cases plenes de joguines provoquen que el nen estigui tan atapeït d’estímuls que hagi emmalaltit, i això ens ho hauríem de fer mirar, perquè, d’una altra banda, tenim una quantitat elevada de nens malalts a nivell psicològic, que segurament la provoca aquest excés.
I els adults? A tothom no li fan gràcia les mateixes coses?
Els grans estan pendents de fer comèdia. No mostren els seus sentiments de manera natural i espontània, sinó que els codifiquen perquè la gent entengui el que ells volen semblar. D’aquí ve la paraula «adult»: els adults estan adulterats.
Com era el pallasso d’abans i com és el d’ara? En què s’han hagut d’adaptar?
Abans érem igual de pallassos que ara, però a nivell tecnològic no teníem tantes coses. A l’inici, posar música en un espectacle era molt complicat: necessitaves un magnetòfon, i era molt car i complex gravar un tema. Ara, la música ja la podem portar dins les sabates amb un xip i reproduir-la quan volem. La nostra essència, la de l’homo sàpiens, fa 12.000 anys que es comporta de la mateixa manera, a pesar que el seu entorn tecnològic i científic hagi canviat moltíssim. Això de sàpiens ens ho hem posat nosaltres mateixos, ningú ens va dir que érem intel·ligents.
Exceptuant les noves tecnologies, com ha canviat el món del pallasso des que vostè n’exerceix?
No ha canviat gaire. A banda de la tecnologia, també ha canviat la manera d’arribar als llocs, ara els desplaçaments són molt més ràpids.
Costa fer riure un nen? Recorda si alguna vegada algun no li ha rigut?
Que algun nen concret no rigui pot passar, però no recordo cap espectacle on la gent no hagi rigut.
Per a vostè, tenir un mal dia a la feina seria no fer riure un nen?
Sí, però espero que no em passi. No m’ha passat mai.
Ha notat si els infants són més sofisticats i exigents, o no tenen tanta paciència a l’hora d’estar-se quiets veient un espectacle? Per això que dèiem que ara tenen molts elements de distracció…
Sí, ara els nens tenen menys capacitat per centrar l’atenció. Captar-la depèn de molts factors. L’edat és un condicionant, però també té a veure si estan acostumats a estar quiets o no, la comoditat de la sala, i si estan en butaques o asseguts a terra, si fa fred o calor, o si són rics o pobres… Tot hi influeix.
Vostè és un dels impulsors de Pallassos Sense Fronteres i ha participat en expedicions a diversos països. Què diferencia els nens d’aquí i els de zones del tercer món?
Els nens d’aquí ho tenen tot, i els d’allà no tenen res. No hi ha més diferències, els nens i les nenes són iguals. Van embolicats de forma diferent, però són exactament iguals i tenen les mateixes necessitats, que és que algú els estimi.
Varia l’humor en funció del país on fa de pallasso? Sigui per la religió, la cultura…
Sobretot per la religió, la religió ha fet molt mal. Les diferències culturals cada vegada són menors, perquè els mitjans d’informació són tan globals que ho unifiquen tot . Per posar un exemple, abans a Catalunya es parlava amb accents diferents, i ara amb la televisió cada cop es parla més com a Barcelona, i això no crec que sigui bo.
Quins són els reptes de futur?
No en tenim. Nosaltres acompanyem els éssers humans, i els humans sí que tenen un repte, que és no desaparèixer. En aquests moments, tal com està organitzada la societat, es posa en dubte la nostra continuïtat. Si desapareixen els pallassos, també desapareixen els homes i les dones, i aquest és el gran repte de tots plegats. Civilitzacions més coherents s’han desmuntat.
Voldria afegir alguna cosa més per concloure l’entrevista?
Desitjar un bon any a tothom, i a veure si entre tots som capaços d’aconseguir que aquest món sigui una mica més humà.
@Irene Fitó (La Clau del Maresme)
Fotografia: @Ros Ribas
http://www.laclaudigital.com/web/articles/index.php?idr=8&id=360