Article des de Manacor: Et basta tan poc per fer nos riure, i plorar, Tortell
Tortell Poltrona és el pallasso. El nostre pallasso. El qui sua rialles per nosaltres, el qui llepa ferides, el qui plora per dins. Aquesta setmana passada va ser a Manacor per representar-hi Grimègies, un muntatge monoactoral on la màgia d’una cara pintada revesteix de tendresa l’afrontament d’una qüestió tan delicada com la mort. El pallasso Poltrona es carrega els tabús i els tòpics a l’esquena, dins una gran funda de contrabaix plena de flors i corones i espelmes i ens fa riure on altre temps ploraríem, i ens fa emocionar on altre temps cercaríem la fredor de l’emoció continguda. Cagondena… diu ell. I n’hi ha per dir-ho. Poltrona repeteix els lemes a un públic gran com si volgués que fossin petits, com si pretengués servar la consciència dels grans i la intel·ligència dels infants dins la mateixa còrpora: “Ja sóc aquí. Ja sóc aquí perquè arribat. I he arribat perquè vingut. I estic content. Content, no. Què dic! Molt content. Feliç! Amb la efa, amb la e, amb la ela, amb la i, i amb la ce trencada, de feliç!”. Content i feliç perquè sap que haurà d’emprendre un viatge que no dura res i dura per sempre, un viatge d’on segur que no tornarà, perquè d’allà no en torna ningú. El text de Poltrona és aparentment ingenu, dit amb la innocència punyetera del pallasso que juga amb l’avantatge d’afrontar els grans temes amb un punt d’humor, amagat darrere les pintures que li decoren la cara graciosa. El pallasso Poltrona toca el saxo, i sap fer màgia amb un mocador, sap fer-nos riure, i a algun també el sap fer enfadar. Transita amunt i avall amb la seva maleta i el seu estoig de contrabaix a l’esquena, prepara el viatge, interactua amb el públic… El temps s’acaba. Entre el pallasso Poltrona i el gran viatge, només dos esculls, una escala que podria ser d’avió, o de vaixell, i un gran semàfor que quasi sempre és vermell. Les campanes no toquen de mort, sinó de festa, i ens és el trauma l’alarma del semàfor en vermell, més que no la partida del viatge. A Tortell Poltrona només li podem donar les gràcies, sabent que sempre farem curt. Gràcies per fer-nos créixer com a persones i fer-nos tornar petits com a infants. Ingenus i madurs alhora, un miracle que li devem a ell. (Antoni Riera)
https://antoniriera.wordpress.com/2014/11/27/et-basta-tan-poc-per-fer-nos-riure-i-plorar-tortell/
